L'AMANT PERILLOSA​



·Títol: L'amant perillosa.
·Autor: Haruki Murakami.

·Nacionalitat: japonesa.

·Idioma: japonés.

·Any de publicació: 2007.

·Genere del llibre: novel·la romántica.

·Versió cinematogràfica: no hi ha versio cinematogràfica.





ARGUMENT



L'amant perillosa tracta d'un noi anomenat Hajime que fins als dotze anys ha sigut un xiquet molt acomplexat i que es sentia diferent en comparativa amb els seus companys. Hajime començà una profunda amistat amb una noia de la seua classe anomenada Shimamoto. ​ Uns anys més tard el Hajime i Shimamoto es troben i rememoren aquell primer amor, pero en circumtàncies força més complicades que les de la seua infantesa. 

El Hajime es va criar en un barri residencial del Japó de postguerra i li semblava que tothom menys ell tenia germans.​ Només tenia una amiga, la Shimamoto, que també era filla única. Junts passaven tardes senceres escoltant els discos del pare d'ella.​ Però quan la família del Hajime es va canviar de casa per anar a viure lluny, van perdre el contacte. Ara el Hajime té trenta anys i escaig.​ Després de deu anys sense rumb, troba la felicitat amb la seva estimada esposa i dues filles.​





RELACIÓ DE L'AMANT PERILLOSA AMB IRENE

​
A la Irene la primera part del llibre li agrada i li va a recordar a en Marc el Raret, el seu amic als onze anys.​

A Irene li va agradar un fragment molt bonic de L'amant perillosa:

''Em va agafar de la mà una sola vegada. Va ser un dia que em duia a alguna banda, i el gest deia: ''Ràpid, és per aquí''. Les nostres mans van romandre juntes com a molt deu minuts, però a mi em van semblar trenta minuts. I quan em va deixar anar, vaig desitjar que el contacte no s'hagués interromput. Jo sabia, sabia que ella m'havia agafat la mà d'una manera espontània, però que, en realitat, ho havia fet perquè desitjava fer-ho. Encara avui record el tacte de la seua mà aquell dia. És un tacte difernt a qualsevol altre que hagi experimentat després. És simplement la mà petita i càlida d’una nena de dotze anys. Però en aquells cinc dits i en aquell palmell es concentraven, com en un catàleg, totes les coses que jo volia saber, totes le coses que em calia saber. I ella, en agafar-me de la mà, me les va ensenyar. Em va ensenyar que el món real existia un lloc com aquell. Durant deu segons vaig tenir la sensació d'haver esdevingut un ocellet perfecte. Solcava l'aire, sentia el vent. Des de les altures, podia vore paisatges llunyans. Tan remots que no era capaç d'albirar amb claretat el que veia. Però vaig saber que existien. I que algun dia els visitaria. Aquesta certesa em va deixar sense alè, em va fer esgarrifar''.

​
Un fragment del llibre li va a recordar a una vesprada de diumenge, a principi d'hivern. Havien estat llegint una adaptació​ dels contes de Poe mentre afora plovia a bots i barrals. Estaven asseguts sobre la catifa de la Irene, que s'havia espantat​ amb la història d'El cor delator i l'havia demanat que paressin de llegir. En Marc, el Raret, s'havia quedat a la lluna, com li succeïa algunes​ vegades, però de seguida tornava a la normalitat i reprenia la conversa com si res no hagués passat.​ Però aquella vesprada de pluja va fer una cosa diferent. Sense previ avís, es va inclinar sobre la seua amiga i la va abraçar. Les​ gotes d'aigua repicaven més forts sobre les teulades, com si volguessin compassar-se amb els batecs de tots dos.​ La Irene es va recordar del seu amic gràcies a la part del fragment que deia que el primer amor se'n recorda per a tota la vida. És una frase que a la Irene li va fer recordar a Marc.