top of page

ADAPTACIONS TEATRALS

ADAPTACIONS TEATRALS

MOSQUES

(En la casa d'un poblet de València, vivien una parella molt feliç, en l’any 2008.)



CARME. (Molt contenta) Amor meu, portem tres anys junts, i m'he plantejat que podriem tindre un nadò.

PEP. (Sorprès, no sap el que dir i tartamudeja) E eee-espera una estona, m'he quedat sense paraules.



(Durant uns llargs minuts, va haver un silenci molt desesperant.)



CARME. (Desesperada i nerviosa per la situación, va dir cridant) Bé que em dius?

PEP. Dona, encara no ho sé.

CARME. Doncs me'n vaig a casa de ma mare i, quan tu cregues, em crides.



(Pep intenta respondre i dentendre-la, però no li dòna temps. I Carme va eixir per la porta
pegant una portada.)



PEP. Carme, espera.



(Desprès d'aquesta situació, Pep es queda anonadat i trist, no sap què fer i decideix anar a vore la televisió una estoneta.)



PEP. (Molt furiós) Quina merda! No fan res a la tele, i damunt Carme vol tindre un nadò i jo no estic tan segur de tindre-ho.



(Passades unes hores, Pep està estirat al llit, intenta dormir, però no pot. Així que decideix engolir dues pastilles per a dormir i de seguida està dormit i somnia que té molts fills i se
sent acorralat, perquè els nadons són roïns. S'alça ales 9:30 del matí i crida a Carme.)



PEP. (Molt nerviós) Carme, sóc jo, Pep, despús-ahir, he estat pansant en aixó, he decidit que sí, però primer vull que em dones un temps, par a madurar un poquet, però vull madurar amb tu.

CARME. (Més contenta) D'acord, però tan sols tres mesos.

PEP. (Feliç) Bé, moltes gràcies, adéu.

CARME. Ara vaig ahí, adéu.



(Pep, més contente, decideix netejar la casa, per a quan vaja Carme. Després d'una hora, Carme entra en sa casa.)



CARME. Ja estic a casa!

PE. Benvinguda!



(Tots dos van fer el dinar i, després, es queden veient unes películ·les que tenien en un calaix del garatge. Passen tres mesos.)



CARME. (Contenta i feliç) Pep, tan sols falta un dia!

PEP. Ja, sí...

CARME. Ocorre algo?

PEP. Carme, jo...

Carme. (Apunt de plorar) No tens treball? Oh, déu meu, i què farem ara?

PEP. (Amb molta vergonya) No és això, és...

CARME. Estàs malalt? Cride un metge?

PEP. No, Carme, és...



(Pep, ja cansat de que Carme l'interrompa cada vegada que intenta parlar, crida.)



PEP. Fotre, Carme, deixam parlar.

CARME. (Afirma amb el cap.)

PEP. Jo sóc estéril.

CARME. No passa res, buscarem altres alternatives per a tindre'l.

PEP. Tu creus?

CARME. Sí.



(Desprès de la nit, al matì següent, Pep i Carme van al metge i a la estona ja està embaraçada. Una vegada ja en casa, fan una llista de les cosetes per al nadò.)



CARME. M'alegre de que tot haja eixit bé.

PEP. Sí, anem a fer la llista.

CARME. Millor demà, ara anem al llit.

PEP. D'acord.



(A Pep no li agradava gens que Carme prenga les decicions de tot i es va enfadar un poquet.)



PEP. Serà millor que també comprem una banyera xicoteta.

CARME. No.

PEP. També faran falta uns jocs.

CARME. No, deixa'm fer-la, per favor.

PEP. Saps, me'n vaig, estic fart de que no em dixes fer res.

CARME. Espera...



(Pep va eixir per la porta sense dir res més i Carme es va asustar.)



(A l'estona va tornar, pero no li va parlar.)



CARME. Pep, Pep, vine un moment, Pep...



(Pep va deixar de parlar fins que als deu se li va passar.)



CARME. Pep...

PEP. Digues.

CARME. Estàs bé...?

PEP. Clar.



(Van tornar els crits i Pep va pegar a Carme. Després d'això ja no van parlar fins que un dia...)


CARME. Pep, nostra filla, ja ix!



(Pep es va anar sense dir res i sense cridar al metge. Carme va intentar cridar-ho. No li va escoltar i quan ella va tindre a la filla va tallar el cordó umbilical i s'en va anar abandonant a la
seua filla rodejada de... ¡MOSQUES!.)





LLÀGRIMES

(Era l'any 1894, a Turquia una mare i un fill es troben a la muntanya caminant i buscant un lloc on gitar-se)

FILL. Mare, fins quan haurem de caminar?

MARE. Ja falta, poc fill meu.

FILL. Quan tornarem a casa?

MARE. Anem cap a una nova casa, on estarem més segurs.



(S'està fent de nit. La mare decideix seure al costat d'un arbre, es tapen amb una manta i comencen a parlar.)



FILL. Mare, per què hi ha tanta gent ací?

MARE. Fill, estén ací com nosaltres, anant a un lloc més segur.

FILL. Aleshores, si estem anant a un lloc més segur, per què Selim no ha vingut?



(Es fa una pausa.)



MARE. Ell s'ha quedat a treballar en un altre lloc

FILL. Nosaltres no anem allí?

MARE. No, perquè hem de buscar una casa per a viure tots junts.

FILL. Aleshores, com podem avisar Selim?

MARE. Ell ja sap on ens trobem. Ara anem a dormir que ja és tard.



(Es dormen.)



FILL. Mare, estàs dormida?

MARE. No puc dormir. Fill has vist aquest estel?

FILL. Sí.

MARE. Pensa un desig, que dóna bona sort.



(El fill tanca els ulls.)



FILL. Ja està, vols saber-lo?

MARE. No, això no ho pots dir, és el teu secret.

FILL. D'acord. Mare, puc fer-te un altra pregunta?

MARE. Clar.

FILL. Vindrà Selim a la nova casa també?

MARE. Ell està treballant molt lluny d'ací, però vindrà quan puga.



(Lluny d’allí.)



-Ahir a la nit , diverses muntanyes controlades per la guerrilla del partit dels treballadors del Kurdistan, catalogada con una organització terrorista pel govern Turc, els Estats Units i la Unió Europea van ser atacades de manera eficaç pels avions de convat de la força aéria de Turquia.

​



ESPERANÇA

​​(Als afores de Valècia, mentre que l'Olvido va al mercat i el seru marit està al bar. L'Olvido es desperta i, com cada mati a les 6, es canvia i se'n va al mercat amb el seu noi a la furgoneta.)

OLVIDO. (Amb cara de tristesa.) Hola, bon dia. 

TOTS. Hola, bon dia, Olvido.
 

(Com cada dia munten la parada del mercat i apareixen els primers clients.)


OLVIDO. (Cansada.) Me'n vaig a casa.


(Com cada dia passa pel bar on està el seu marit que sempre va una mica ebri.)


ANTONI. Amor meu, bon dia.
OLVIDO. (Enfadada i cansada) Hola, Antoni anem-nos-en ja cap a casa, que ja es l'hora de menjar.
ANTONIO. Fins demà, amics.


(L'Olvido i l'Antoni tornen a casa i ell es seu al sofà mentre l'Olvido fa totes les tasques de la casa.)


OLVIDO. Antoni, a menjar. (Ella s'alça i es seu a la mesa)
ANTONI. Com a anat el dia?
OLVIDO. (Enfadada) Bé, com sempre, sense res que canvia.


(L'Antonio se n'adona de que l'Olvido està molt enfadada amb ell i reacciona a l'altre dia.)


OLVIDO. (Altre dia a les 6 de matí) Antonio, me'n vaig al mercat.
ANTONI. D'acord, un beso, amor meu.
OLVIDO. Adéu.


(Antoni es queda a casa fent les tasques perquè s'havia adonat de que la seua dona estava enfadada amb ell.)


OLVIDO. (Quan arriba a casa) Antoni, com has canviat!
ANTONI. Tot el que siga per la meua dona.
OLVIDO. (Amb ullets) Quin pilota que ets.
ANTONI. Va, si ets el amor dels meus ulls.
OLVIDO. (Pensant) Si tot haguera sigut així abans...
ANTONI. Hauríem de proposar-nos fer un fill ja, Olvido.
OLVIDO. Quan vullgues, amor meu.


(Es van gitar i van fer un fill que s'anava a dir Esperança.)

GUERRA

​​(Entra un xic a la discoteca. Pep està ballant a la discoteca i es troba a Igor, que està lluny.)



PEP. Igor, Igor!

IGOR. Pep, quan de temps, anem a la terrassa per a poder parlar.

PEP. Cambrera, posam dos cubates!

IGOR. Gràcies, Noe, invites tu, no?

PEP. Va, vinga, t'invite.



(Comencen la conversa.)



PEP. Com t'ha anat a la guerra?

IGOR. No és molt fàcil d'explicar.

PEP. Vinga, Igor, dis-me com et va anar.

IGOR. Està bé, t´'contaré.



(La cambrera torna amb els cubates.)



IGOR. (Molt seriós) Jo me trobava a Noruega, treballant com a cambrer en una cafeteria. Alló era el paradís. Va esclatar una guerra, i jo, com tenia 19 anys, vaig tindre que anar al reclutament. Un dia, vam haguerem d'anar a cobrir la retirada dels nostres al front, van anar tres primer, per a inspeccionar el camí i, desprès, ja aniríem tots. Van pasar dos dies i els tres companys no van tornar, per aquell motiu vam eixir nosaltres.



(Igor comença a narrar l'història.)



COMANDANT. Pareu, hi han caps al front, potser siguen enemics.

FRAN. Tenim que avançar, per a vore quin són.

COMANDANT. És veritat, anem.

IGOR. Pot ser perillós.

COMANDANT. Hi ha que fer-ho.



(Quan van arribar, es van adonar de que no eren cascos.)



IGOR. (Tremolant) Són els caps dels nostres companys.



(Els van enterrar i van tornar.)

​​

IL·LUSIÓ

​​(Són les 9 del matí a la platja de la Malva-Rosa de València i Joan, com que no pot dormir pel calor, baixa a la platja a escoltar l'aigua i a pensar en els nous projectes per a l'any que ve.)



JOAN. Merda, quina calor, no puc ni dormir! Mare, baixe a la platja!



(Mentre Joan està assegut, a l'arena, de sobte li toquen l'esquena, és la seua amiga Carme, que s'assenta al seu costat i comencen a parlar.)



CARME. Hola, Joan, què fas per ací tan prompte?

JOAN. Ah, Carme, quin esglai. Molt bon dia. No podia dormir i m'he baixat ací a pensar. I tu?

CARMEN. Jo tampoc, estava pensant en les meues coses i no podia dormir.

JOAN. Què et pareix si parlem dels projectes que teníem pensats per a millorar aquesta platja?

CARME. Genial, jo crec que aquesta platja és molt bonica i un lloc meravellós.

JOAN. Però té un punt avorrit.

CARME. Sí, hem de trobar la forma de llevar l'avorriment.

CARME. (Il·lusionada) Ja ho tinc!

JOAN. A veure!

CARME. Construirem 4 o 5 torres en línia recta davant la mar.

JOAN. Estaria molt bé, però això està passat de moda i hem de ser diferents de la resta.

CARME. (Desil·lusionada) Bé, i què vols tu?

JOAN. (Molt excitat) Un parell de torres en forma de piràmide, amb quatre torres a la base, tres al mig i dos al cim.

CARME. Això està molt bé, però com construirem un complex d'aquelles magnituds sense un bon reclam?

JOAN. Ha de ser atractiu... Què et pareix un centre comercial?

CARME. O un gran balneari.

JOAN. Ja ho tinc! Un camp de golf! És perfecte.

CARME. Estaria genial, però hem de pensar els problemes de l’aigua de la platja i, a
més, els nostres competidors potser tinguen més mitjans, mes ajudes.

JOAN. És veritat, i què fem?



(Els dos joves constructors, desil·lusionats es tiren al terra per a seguir pensant.)



JOAN. (Sobresaltat) I si demanem ajuda als grans? De segur que no ens la neguen.

CARME. (Sobresaltada) Sí, de segur que ens ajuden!



(Molt emocionats.)



CARME. Amb ells podríem tancar una part de la platja, la faríem privada i seria molt més atractiva!

JOAN. Sí, i mira aquelles roques. Podíem fer una zona d'aventures amb rius artificials i boscos de bambú.

CARME. I, enmig, un parc temàtic ple de màgia i cortesia.

JOAN. És l'atractiu perfecte que la platja necessita.



(Es tiren al terra pensant que faran el millor lloc de vacances que s'ha fet mai.)



JOAN. (Alçant-se d'un bot. Saltant, cridant, rebolcant-se) Ho tinc, ho tinc!

CARME. Joan, què et passa?

JOAN. Farem una pista d'esquí, és el punt perfecte per a aquesta calor!

CARME. Com?

JOAN. Una pista d'aquestes cobertes que ixen a la tele!

CARME. Torres en forma de piràmide, jardins, fonts, camps de golf, platjes privades, zona d'aventures, un parc temàtic i una pista d'esquí. (Ho pensa) Això és espaterrant, flipant, al·lucinant, perfecte!

JOAN. No ho pensem dues vegades.



(Agafen els poals, les pales...)



CARME. Anem a construir-ho tot!

MARE DE JOAN. (Des de la finestra) Joan, a dinar, que ja és tard!

MARE DE CARME. Carme! Vinga, deixeu això, tu també a dinar, ràpid!

JOAN. Nooooo, mare, per favor, volem construir el nostre complex!

CARME. Per favor, un poquet més mare!

MARE DE JOAN. Què dieu? Vinga, a dinar, és tard!



(Els dos xiquets arriben a casa i es senten al seu sofà.)



TELE. Paradís d'or, que guai!

JOAN. Merda, jo ho pense aconseguir.

AVORRIMENT

​​(La història ocorre en una casa als afores d'Arkansas, Texas. En una casa amb molta parcel·la però xicoteta.)



(El Bud entra a sa casa i es posa a parlar amb el seu germà Jack.)



BUD. (Desanimat) Hola, germà, el pare segueix igual?

JACK. Sí, segueix igual de malament, va tindre molta mala sort a la guerra.

BUD. Maleit tros de metralla, has vist a la mare?

JACK. No, encara no ha tornat, és fa tard, he d'anar a comprar coses per a sopar, adéu.

BUD. Adéu, jo esperaré ací a la mare.



(Jack abandona la casa i el Bud va a la seva habitació, una habitació xicoteta amb pòsters de Bruce Lee, prestatges amb molts llibres, un llit petit, una taula de fusta i una guitarra coreana damunt la seva cadira amb rodes, l'aparta, seu i es connecta amb el ordinador.)



BUD. Vaig a vore el MySpace a vore si parle amb algú... uhm... pareix que no hi ha ningú... (Es queda pensatiu un poc i somriu) Tinc ganes de jugar, vaig a vore si l'Asian_PrincesS*, està al
xat.



(Es connecta i veu que l'Asian_PrincesS* estava connectada, es posen a parlar.)



BUD. Com estàs?

ASIAN_PRINCESS*. Jo molt bé, i tu?

BUD. Jo estic perfectament.

ASIAN_PRINCESS*. Avui vols jugar o sol vols parlar?

BUD. Vull jugar, comencen?

ASIAN_PRINCESS*. Comencen.



(En eixe moment s'escolta un cotxe al jardí de la seua casa, el Bud s'alça i mira per la finestra, es la seua mare, baixa del cotxe i perd el equilibri, va borratxa com sempre, camina cap a casa. Mentrestant, Jack està al supermercat, s'ha trobat amb, Peter el seu amic.)



JACK. Ei, Peter, que fas ací?

PETER. He vingut a comprar uns ous que no tenia a la meua casa.



(En eixe moment entra al supermercat un terrorista, estava armat amb una metralladora i portava un detonador, el terrorista només arribar agafa a Jack com rehé.)



TERRORISTA. Que tot el mon es tire a terra!

DEPENDENT. Tranquil, no dispare, no li faça res i, sobretot, no el mate, li doni tot el diner de la caixa.



(El terrorista quan té el diner ix de la tenda i se'n va.)



DEPENDENT. (Preocupat) Estàs be, Jack?

JACK. Estic bé, tranquil.



(En eixe moment s'escolta un pitit i vola la tenda pels aires, provocant la mort de tots els que estaven dins. La mare del Bud entra a casa.)



MARE. (Cridant) Ets un borinot, un idiota, per què coions vas anar a Irak? Ara t'has quedat vegetal i no et pots moure, estic farta!



(Paren els crits i parla el Bud.)



BUD. Ja està una altra vegada borratxa i cridant, filla de puta, és una pesada, no para, pase d'ella. Vaig a seguir jugant amb l’Assian_PrincesS*.



(S'escolta un soroll.)



BUD. (Preocupat) Què és eixe soroll? Mare? Mare ha passat alguna cosa? Vaig a eixir.



(Ix al menjador.)



BUD. (Molt preocupat) Pare? On estàs? Que està passant?

MARE. Tranquil fill, tinc un sorpresa puja al segon pis.

BUD. Mare, que et passa?

MARE. Res, vine, tinc un regalet.



(El Bud corre fins la seva habitació.)



BUD. Vaig a cridar a la policia! (Un poc després) Merda, no contesten!

MARE. Hola, per què t'estàs amagant? Solament vull pegar-te un tir com al teu pare.

BUD. No, mare, no em faces res, per favor.



(Le pega un tir i cau en l'orinador teclejant  a l'Asian_PrincesS*.)



MARE. Adéu.



(Es pega un tir, per últim l'Asian_PrincesS* envia un missatge al Bud.)



ASIAN_PRINCESS*. Jo també vull embogir.

OBLIT

​​(Al centre d'internament d'estrangers de Barcelona, Sisou li escriu una carta a sa mare, a data del 8/8/2008, li conta el que li va passar al Kareem.)



SISOU. (Al començament de la carta) Mare, ja sé que no t'arriben les meues cartes... Ara et contaré el que va passar:



SISOU. Són molts, els contaré. No em refie d'aquells homes d'allí.

KAREEM. No puges encara.

SISOU. Per què? Què passa?

KAREEM. Em vull assegurar de que hi ha suficient material per al viatge.

SISOU. Ja puc?

KAREEM. Puja. (Ja a la barcassa) Al final li has escrit la carta a la mare?

SISOU. És clar que sí.



(A la mar.)



KAREEM. Vols dormir-te? (Fent cara seriosa)

SISOU. Encara no. He d'acabar d'entrellaçar-los.

KAREEM. El què has d'entrellaçar?

SISOU. Ja he fet els cavalls amb dues banyes, un elefant sense trompa, aquesta nit em toca un cocodril alat.

KAREEM.  Quin noi. (Rialles)



(Al dia següent.)



MOHAMMED. (Fent-li broma) Amb aquest cos de xiquet i ja estàs fet tot un mariner!


(Rialles de tots els homes.)



SISOU. Ha, ha, ha, ha...



(Uns dies després.)



SISOU. Quin vent més fred que fa. (Tremolant)

AHMED. Sí que és molt gelat, de segur haurà tempesta.

SISOU. (Cridant) Kareem, Kareem!

KAREEM. Vine ací, vinga, afanya't! (Posant-se el cap del Sisou a la panxa)

SISOU. Aqueixa ona no és massa gran?

AHMED. Noi, agafat ben fort!

TOTS. (Aterrits) Aaaaaaaaaaah!!!

MISHA. Ajudeu-me, si us plau! (Se la porta una ona a l'oceà)

AHMED. Ja vaig. (També es va precipitar a l’oceà)

SISOU. Tinc por. (Plorant molt) Tinc molta por, Kareem.

KAREEM. Shhh!

SISOU. No puc. (Plorant més i més)

MOHAMMED. Hi ha molta aigua, m'arriba fins als genolls.

SISOU. També fa fred.

KAREEM. I s'està acabant l'aigua.

SISOU. Quan arribarem, germà?

KAREEM. Doncs no ho sé.



(A les tres setmanes.)



SISOU. Tens molt mala cara, no tens perquè donar-me la mitat del teu menjar, has de menjar més.

KAREEM. No... no passa res... (Amb una veu molt dèbil)

SISOU. No hi ha aigua per a més, perdona'm per no poder ajudar-te més. A més, hi ha uns molts que estan malalts com tu. No sé ni a quin dia estem. (Amagant la carta de sa mare)

MOHAMMED Jo sí ho sé i això em preocupa molt.



(A les 4 hores.)



SISOU. Una altra vegada el vent, Kareem, abraça'm, si us plau. Kareem...? No, tu no... (Plora un altra vegada) Quin fred. (El soroll dels trons. Li pega bufetades al cos del
Kareem, li pessigava les galtes)
Auxili! (Enfadat) Maleïts trons,
maleïts llamps i maleïdes sigueu vosaltres, ones.

GUARDACOSTES. (Al vaixell) Amic, està be? M'entén? Es troba bé?

SISOU. (Al final de la carta) Ara visc reclòs al forat on m'han tancat. Espere que comprengues el meu dolorós silenci. T'estima i t'enyora. Sisou.



FAM

​(Estem als afores de Buenos Aires, en la Deltoya, un barri ple de delinqüents i de gent amb un futur molt fosc. El Pibe està al llit, dormint, ja que ahir es va gitar molt tard. Avui ha quedat amb Pablo i amb Olivia. És dissabte, i els dissabtes toca treballar. Sona el despertador de les 2 de la vesprada i s'alça, tot i que encara es troba cansat.)



PIBE. (Cridant) Mare!



(Ningú respon.)



PIBE. (Cridant encara més fort) Mare!!!



(Ningú respon. Té fam, va a la nevera. No hi ha res. Es canvia de camiseta i se'n va. Camina pels carrers bruts del seu barri. Entra en un supermercat amb un rètol grandíssim que diu 'Com si estigueres a ta casa'. El Pibe riu. Una veïna seua el saluda.)



VEÏNA. (Somrient) Hola, Armando, com va?



(El Pibe la mira malament i no li respon res. No li agrada que la gent el cride pel seu nom de pila.)



PIBE. (Malhumorat) Bé, adéu.



(Va cap a on estan els dolços industrials. Agafa tres canyes farcides de crema, baixa la cremallera de la seua sudadera i les amaga entre la sudadera i la camiseta. Puja la cremallera.)



DEPENDENT. (Cridant-li l'atenció) Eh, tu, què estàs fent!?
PIBE. (Molt alarmat. Girant-se i començant a córrer) Merda!



(Escapa per poc. Mai l'havien agafat. Avui té un mal pressentiment. Sona Seaside, de The Kooks. És Olivia, que li està trucant al mòbil que va furtar el mes passat a una turista espanyola.)



PIBE.(Contestant al "seu" telèfon) Què passa?
OLIVIA. Arribes tard.
PIBE. Ho sé.
OLIVIA. Has passat pel supermercat.
PIBE. Sí.
OLIVIA. Afanya't o perdrem el tren.
PIBE. Bé, ja estic arribant.



(No molt lluny d'allí.)



PABLO. Què diu?
OLIVIA. Ja està de camí.
PABLO. Ha passat pel supermercat?
OLIVIA. Sí.
PABLO. I com está? Fa dies que no el veig.
OLIVIA. Tan sec com sempre.



(El Pibe puja pel carreró 8, creua el 4 i baixa les escales de l'estació 24 mentre es menja una de les canyes.)



PABLO. (Quan veu que el Pibe passa de llarg) Ei, estem ací!
PIBE. No us havia vist. (Donant-li una canya a cadascú) Vos he agafat açó per a menjar.



(Mengen ràpid. Tenen prisa i molta fam.)



OLIVIA. (Nerviosa) Vinga, anem, o haurem d'agafar el següent tren.



(Boten la barra on es passen els tiquets i pugen al tren metropolità.)



PIBE. Quasi m'agafen al supermercat.
PABLO. (Sorprés) No em fotes, sí?
PiIBE. M'ha vist el dependent i he hagut d'eixir corrent.
OLIVIA. (Bromejant) Vaja, t'estàs fent major, eh.



(La resta del trajecte ho passen en complet silenci, repassant cadascú el seu rol.)



MEGAFONIA. Pròxima parada: Monzón.
OLIVIA. Aquesta és la nostra.



(Baixen del tren, creuen la plaça rosada i s'endinsen pels carrers del barri colonial.)



OLIVIA. (Molt seriosa) Ací ens hem de separar. Ja sabeu què heu de fer.



(Se separen i cadascú se'n va al seu lloc. Olivia s'encarrega de vigilar una de les eixides en la cantonada del carrer d'Opulencia amb Soledad. Pablo es mescla entre els vianants com fa el Pibe, però una mica separat d'ell. Fan un triangle, cadascú en una punta del carrer. El Pibe localitza uns japonesos distrets.)



OLIVIA. (Cridant i fent un xiulet just després) Ara!



(Pablo, que venia corrent des del seu punt, colpeja a la víctima amb el colze i el Pibe li assalta, però la corretja de la càmera que havia agafat està lligada al braç del japonés. El Pibe no desisteix i fa caure al japonés, encara que una parella de la gendarmeria ja s'acosta a tota velocitat.)



JAPONÉS. (Molt asustat) Help! Help! He's stealing me!
PiIBE. (Al japonés) Calla ja!
GENDARME 1. (Cridant moltíssim) Eh, malparit, et pense agafar!



(A l'altra banda del carrer està Pablo amb  Olivia, que ja ha escapat.)



PABLO. (Nerviós i movent molt els braços) Armando! Deixa'l! No mereix la pena!
OLIVIA. (Més nerviosa encara) Vine i escapa amb nosaltres!



(Però el Pibe no fa cas i trau una navalla per a tallar la corretja de la càmera.)



GENDARMES 1 I 2. (Com dos tigres ferotges i abalançant-se damunt del japonés i del Pibe) Ja et tenim, cabró!



(El Pibe no es dóna per vençut, punxa el braç d'un dels gendarmes amb la navalla i aconsegueix escapar.)



PIBE. (Il·lusionat i corrent cap als seus dos amics) Ja vaig! Ja sóc lliure!
PABLO I OLIVIA. (Lamentant-se perquè saben el que li espera, encara que amb un fil d'esperança) Corre, corre molt! Que no t'agafen!



(Als pocs metres, una altra parella de gendarmes l'atura bruscament.)



GENDARME 3. (Mentre li dispara en la cama esquerra i amb un somriure maliciós) On creies que anaves?



(El Pibe cau a terra i la sang ofega el carrer.)



GENDARME 4. (Mentre el Pibe alça el cap, li dispara i el tret li forada la cara) No mereixes viure!



(El cos del Pibe, prim i esmolat, es queda sense vida. El seu somriure brut queda glaçat al paviment.)

​

SUBURBI

(En un suburbi de París, un jove baixa de sa casa i va cap al parc on es troba amb els seus amics.)



AMIC 1. (Fent mala cara) Una altra vegada amb això del transformisme?

IMAN. Calleu delinqüents. (Comença a posar-se uns pantalons a quadres grocs)

AMIC 2. Disfressant-te mai arribaràs a res...

AMIC 3. Deixa-ho! Iman, cabró, et vens?

IMAN. On aneu, perduts?

AMIC 3. On sempre, nessesitem els diners. (Amb somriure de complicitat)

AMIC 2. No veus que no? Vinga, anem-nos-en.

AMIC 1. Doncs fins ara, tio.

IMAN. D'acord, bona sort, fins ara!



(Passan uns minuts i apareix Nisrine.)



NISRINE. Hui també, no et canses? (Fent mala cara)

IMAN. I tu? Tornes a arribar tard...

NISRINE. Ho sent, la meua mare s'ha tornat boja.

IMAN. D'acord, d'acord, et perdone, però solament avui. (Vacil·lant)

NISRINE. Què dius? Però si la que estic farta sóc jo, sempre el mateix. De veritat penses que arribaràs a alguna cosa eixint d'açí? Aquest és el teu món. (Assenyalant els
carrers)

IMAN. Tu també penses això? (Amb cara d’indiferència)



(Abans que Nisrine poguer parlar s'escolten uns crits alarmant la gent i l'espurna crema.)



AMICS. Han mort Raixid!!! Han mort Raixid!!!



(La gent s'espanta.)



IMAN. Què? Què collons ha passat?

AMIC 1. Han mort Raixid!

IMAN. Qui? Quan? On? Per què?

AMIC 2. No hi ha temps per a preguntes, et vens?



(Iman, furiós per la mort d'un dels seus, es posa en peu i comença l'acció.)



AMIC 3. Seguiu-me! (Alçant un pal)

AMIC 4. Preneu. (Donant-li els primers còctels Molotov)

IMAN. A per ells! (Cridant com mai ho havia fet)



(I ara sí, comença l'acció. S'escolten els primers trets. Augmenten els crits. Passen els minuts. Ràpid, molt ràpid.)



AMIC 1. Agafa això i dispara, crema-ho tot, no deixes res.



(Les flames ixen dels edificis com el sol per les muntanyes. Esclaten bombes. El ritme creix. La por. Però ningú abandona. Per fí arriba la gendarmeria.)



IMAN. I ara què?

AMIC 3. Fàcil, colpeja i fuig. Vinga, el temps és or.



(Iman decideix atacar per la rereguardia.)



GENDARME. Demana reforços! (Amb la por als ulls')

IMAN. Ja és molt tard. (Agafa l'arma deL gendarme i el foc ja crema els peus. Lluiten, l'Iman venç)



(Als segons arriben els reforços, no hi ha temps per a més. Iman dispara. Trets. Trets. Més trets. Sang. Crits.)



IMAN. Hòstia, Nisrine? (I mira a l'altra banda, al parc. Comença a córrer, l'agafa de la mà. Fins al portal de les bústies trencades)



NISRINE. Què has fet? De mal en pitjor. (Es neteja les llàgrimes de la cara)

IMAN. (Entra a l'ascensor, es mira, la mira) Per fi sóc un més.

NISRINE. (Plorant) Malparit.



(Es miren. Les llàgrimes cauen. L'Iman li fa un petò.)



Nisrine: Què collons fas?



(Li torna a donar un petó. Callen, sobren les paraules.)



IMAN. Entrem...



(L'amor és un combat. Els cossos s'obrin. Passen els minuts. Nisrine s'adorm.)



IMAN. Desgraciat món. (Tanca la finestra i s'adorm, demà serà un altre dia)

bottom of page